En el primer volum de les seves memòries, Quan érem lleidatans (2020), Antoni Gelonch ens va explicar qui era i com era, amb el rerefons de la Lleida del segle passat, una ciutat emboirada, que sortia de la foscor de la postguerra seguint una llum molt tènue i enfrontada a tots els vents. Ara, ens presenta el tercer volum, en el qual repassa el seu retorn a Lleida el setembre del 2021. «Fa temps que ha arribat el temps de dir-nos les coses tal com les veiem i les sentim. Lleida m’enamora, i a vegades m’esborrona i em fa patir.»
Antoni Gelonch torna a la seva ciutat natal, certament, amb més arrugues al front i sent conscient que les neus del temps li han argentat les temples. Hi torna després de donar algunes voltes i d’haver viscut en latituds diferents, preguntant-se primer de tot qui és i, acte seguit, fent una anàlisi —la seva personal— de la ciutat que s’ha trobat ara, com l’ha trobat i a qui hi ha trobat. I ho fa des de l’estima, però des de la distància que permet el pas del temps i de no haver-hi estat involucrat en el dia a dia. Una anàlisi que pretén ser positiva, però alhora sincera i voluntàriament agosarada.